ELEGY

Títol: Elegy
Directora: Isabel Coixet
Any: 2008
País: Estats Units
Gènere: Drama
Duració: 108 min.
Intèrprets: Penélope Cruz, Ben Kingley, Dennis Hopper (George O’Hearn), Patricia Clarkson (Carolyn)

A la universitat. David Kepesh (Ben Kingsley), un reputat professor i crític literari captiva i sedueix a dòcils jovenetes universitàries per passar una nit agradable en pro de l’experiència. El que creu: les trobades no duraran més d’una nit. El que no sap: en realitat busca oblidar que es fa gran i que la vida ja l’acompanya més de mig segle.

Consuela Castillo (Penélope Cruz), per la seva banda, és una bella estudiant que no passa desapercebuda als ulls del catedràtic. Després d’un petit (i aparent) període de seducció, Consuela cau rendida als braços del gran orador i es planteja un conflicte moral: la jove no només és un cos bonic, no només un objecte de desig.

La intensitat emocional que desperta Consuela fa que ràpidament es desmuntin els principis de Kepesh i, als ulls del professor, la universitària deixi de ser una altra joveneta amb cos bonic per convertir-se en una veritable i passional obsessió.

Isabel Coixet és una directora que s’ha forjat en el món de la direcció entre altre motius per l’alt contingut feminista de les seves pel·lícules. Recordem que, de la mà d’aquesta guionista i directora catalana, han sortit produccions tant reconegudes com Mi vida sin mi, en la qual la protagonista descobreix que li queda poc de vida i decideix afrontar-ho sola mentre organitza la vida de la seva família per quan ella no hi sigui o La vida secreta de las palabras, en la qual una dona solitària i reservada, que fuig d’un tràgic passat, comença a treballar en una plataforma petrolífera perquè tingui cura d’un treballador que s’ha quedat convalescent.

En tots dos casos la dona s’allunya dels estereotips tradicionals, els quals sovint la converteixen en una criatura pecaminosa, infantil o simple objecte sexual, per acabar posicionant-la com a eix central, la figura imprescindible sense la qual la historia no té sentit.

D’altra banda les produccions de Coixet són fàcilment identificables ja que comparteixen grans guions amb històries d’una gran sensibilitat poètica i personatges amb una gran vida interior. Films que, pel seu alt contingut dramàtic, a uns emocionen i fan reflexionar, a la vegada que a altres avorreixen per la lentitud i el desaforat sentimentalisme. Aquests trets tan característics són la firma de la directora catalana, la qual impregna de personalitat i prestigi totes les seves produccions.

Elegy és un llargmetratge adaptat basat en la novel·la de Philip Roth, El animal moribundo, que ha estat produïda completament a nord-amèrica. En aquest cas, tot i que hi ha dos coprotagonistes, aquests també giren al voltant de la figura femenina: Consuela. El animal moribundo fa referència a David Kempesh el qual, tot i el haver fugit d’un matrimoni per independitzar-se completament, no és inmune a una vellesa que el ronda i el contempla cada dia.

Malgrat la direcció de Coixet, però, és una pel·lícula que es desvia de les seves produccions anteriors; tant personals, escrites i dirigides amb la marca inconfusible d’Isabel Coixet.

Elegy, malgrat l’aparent romanticisme que configura la trama, posa al descobert una manca de diàlegs sincers i emotius i una falta d’atmosferes intimistes tant pròpies de les produccions anteriors. Històries amb grans superacions interiors que, al contemplar la solitud dels protagonistes, ajudaven a l’espectador a desenvolupar una necessària empatia.

En aquest cas, el drama queda supeditat a una forçada posada en escena en la qual els retrobaments sexuals són poc suggerents, la qual no millora fins més endavant quan el romanticisme reviu al retrobar-se els protagonistes. Les emocions comencen a aflorar quan es du a terme una commovedora sessió fotogràfica amb clares reminiscències al quadre de la Maja desnuda.

En tota aquesta trama principal, podem distingir-hi dos històries secundàries ens ajuden a desvincular-nos lleugerament de la història amorosa de Kempesh – Castillo. En primer lloc distingim la dualitat que s’estableix entre David - un pare sense prejudicis sexuals- i el seu fill, de moral estricta, que mai arriba a entendre el comportament del seu progenitor (ni tan sols en el moment en què a ell ha de qüestionar-se la continuïtat del seu matrimoni). En segon lloc descobrim la relació que s’estableix entre David i el seu íntim amic George, el poeta que li dóna consells. A través de les converses que mantenen al llarg de la trama podem descobrir els temors, les inquietuds i els desitjos del protagonista que es deixen caure a mode de confessionari d’una manera tant simple com poc subtil.

D’altra banda, Elegy ens aporta una guspira de vitalitat al presentar-nos a l’amant oficial de David: Carolyn (Patricia Clarkson), una executiva liberal que ens escenifica el desig femení i la qual ens regala un desenfadat streaptease lluny de complexos i prejudicis banals.

Una història intensa que deixa el millor pel final i que, malgrat trencar amb els estereotips d’una emotiva Coixet, és molt recomanable per tots aquells que vulguin assaborir una bona dosis d’exagerat sensualisme.

Laia Dolcet