Direcció: Jason Reitman.
Nacionalitat: USA, 2007
Interpretació: Ellen Page, Michael Cera, Jennifer Garner, Jason Bateman, Allison Janney, J.K. Simmons
Guió: Diablo Cody
Gènere: Comedia dramàtica.
Juno és producte d’un drama d’adolescent plantejat d’una manera atípica. Amb un guió que ha causat sensació més per la seva autora que pel contingut, ens narra la història de Juno (Ellen Page), una noia de 16 anys que es queda embarassada després de mantenir relacions sexuals amb l’insípid però, a la vegada, encantador Bleeker (Michael Cera).
Sense seguir el rol que marca la societat i amb una xispa de rebel·lia, Juno decideix continuar amb l’embaràs i donar-lo en adopció a la millor família. Amb l’ajuda de la seva amiga i amb el recolzament incondicional del seu afable pare -curiosament un ex-militar- entra en contacte amb Mark (Jason Bateman) i Vanessa (Jennifer Garner), una perfecta i acomodada parella que espera ansiosa la benedicció de la maternitat.
Tot transcorre plàcidament fins el moment en què la protagonista s’adona que comença a trontollar el futur i la imatge idíl·lica de la parella.
El que fa la pel·lícula especial és la capacitat de retratar l’exòtica personalitat dels protagonistes; els quals formen, en el seu conjunt, un conglomerat atípic. Començant per la pròpia Juno, que es presenta a l’espectador amb soltura i alimentant els diàlegs amb comentaris irònics –sarcàstics en més d’un cop - s’humanitza a mesura que veiem el transcurs de l’embaràs i la relació que estableix amb la família adoptiva. D’altra banda ens sorprèn un Bleeker encantat, obsessionat per l’atletisme i que no reacciona davant de la situació que se li planteja. Interessant també el personatge del Mark, un home que destapa el seu costat més infantil i no combrega amb l’obsessió maternal de Vanessa.
A nivell d’imatge podríem dir que Juno és l’exemple perfecte per definir una bona pel·lícula sense complicacions tècniques, sense grans enquadraments ni efectes espectaculars; tampoc interessen ja que la trama s’emporta tota l’expectació.
Un film fresc i amb grans dosis d’ironia que reafirma el talent d’Ellen Page i, a l’estil de Petita Miss Sunshine, projecta el llargmetratge cap al panorama més reconegut del cinema independent. Juno, engalanada amb una bona posada en escena, és el resultat d’una crítica a la societat introspectiva i conservadora que desacredita opcions tan lògiques com la de no avortar i donar el fill en adopció. Una crítica que acompanyada de tanta ironia a vegades pot girar-se en contra i no veure més enllà que una història “diferent”.
Nacionalitat: USA, 2007
Interpretació: Ellen Page, Michael Cera, Jennifer Garner, Jason Bateman, Allison Janney, J.K. Simmons
Guió: Diablo Cody
Gènere: Comedia dramàtica.
Juno és producte d’un drama d’adolescent plantejat d’una manera atípica. Amb un guió que ha causat sensació més per la seva autora que pel contingut, ens narra la història de Juno (Ellen Page), una noia de 16 anys que es queda embarassada després de mantenir relacions sexuals amb l’insípid però, a la vegada, encantador Bleeker (Michael Cera).
Sense seguir el rol que marca la societat i amb una xispa de rebel·lia, Juno decideix continuar amb l’embaràs i donar-lo en adopció a la millor família. Amb l’ajuda de la seva amiga i amb el recolzament incondicional del seu afable pare -curiosament un ex-militar- entra en contacte amb Mark (Jason Bateman) i Vanessa (Jennifer Garner), una perfecta i acomodada parella que espera ansiosa la benedicció de la maternitat.
Tot transcorre plàcidament fins el moment en què la protagonista s’adona que comença a trontollar el futur i la imatge idíl·lica de la parella.
El que fa la pel·lícula especial és la capacitat de retratar l’exòtica personalitat dels protagonistes; els quals formen, en el seu conjunt, un conglomerat atípic. Començant per la pròpia Juno, que es presenta a l’espectador amb soltura i alimentant els diàlegs amb comentaris irònics –sarcàstics en més d’un cop - s’humanitza a mesura que veiem el transcurs de l’embaràs i la relació que estableix amb la família adoptiva. D’altra banda ens sorprèn un Bleeker encantat, obsessionat per l’atletisme i que no reacciona davant de la situació que se li planteja. Interessant també el personatge del Mark, un home que destapa el seu costat més infantil i no combrega amb l’obsessió maternal de Vanessa.
A nivell d’imatge podríem dir que Juno és l’exemple perfecte per definir una bona pel·lícula sense complicacions tècniques, sense grans enquadraments ni efectes espectaculars; tampoc interessen ja que la trama s’emporta tota l’expectació.
Un film fresc i amb grans dosis d’ironia que reafirma el talent d’Ellen Page i, a l’estil de Petita Miss Sunshine, projecta el llargmetratge cap al panorama més reconegut del cinema independent. Juno, engalanada amb una bona posada en escena, és el resultat d’una crítica a la societat introspectiva i conservadora que desacredita opcions tan lògiques com la de no avortar i donar el fill en adopció. Una crítica que acompanyada de tanta ironia a vegades pot girar-se en contra i no veure més enllà que una història “diferent”.
Laia Dolcet
No hay comentarios:
Publicar un comentario